ENTREVISTA
Josep Ràfols: “Jo no vull això pels meus”
Com bé expliquen els llibres d’història contemporània, a Catalunya, el segle XXl ha patit uns canvis tant socials com demogràfics deguts a l’abandonament del camp. Tot s’ha reinventat, tant les tecnologies com la manera de fer i viure al camp. S’ha passat del minifundisme al cultiu de grans terrenys ja que sinó, és impossible obtindre benefici.
En Josep Ràfols, als seus 70 “i molts” anys, és una de les persones que encara conserven un troç de terra al Penedès destinat a la pasturació de les seves 200 ovelles i a la plantació de vinyes. “És un ofici dur, aixecar-te cada dia a les 6 del matí per anar a pasturar o per a cuidar de les vinyes perquè no t’arribi la calor”. La seva rutina gira entorn al seu ofici, que més que ofici és un hobby. El seu net, Martí Vinyes, l’ajuda amb la tasca de respondre l’entrevista “el meu avi no acabaria mai de parlar sobre això, en sap molt”. La família Vinyes, natural de Llorenç del Penedès està molt arrelada al camp, i és per això que la seva concepció de vida no contempla viure a una ciutat massificada: “jo a la ciutat baixo per vendre material i per res més”.
Josep Ràfols
Quan ell va començar ja era un època de decadència per la pagesia i la pasturació a Catalunya, el curs normal de la civilització havia pogut amb el pes de la vida rural i en Josep no va tenir més remei que adaptar-se’n. D’una tradició familiar de ramat ovi pirinenc, va passar a compartir experiències amb pastors del Penedès, terra bastant unida a les vinyes i al camp. Per sort, el clima litoral va ajudar a que les condicions de pasturació i de adaptació del bestiar fos fàcil. “Haguès creat una raça pura d’ovelles, totes blanques i perfectes, però no sortia a compte, havia de guanyar diners per mantenir a la familia”. La seva il·lusió a part d’aquesta, és veure com els seus nets, tot i no voler per ells la vida al camp, tenen uns valors campestres d’admirar, “cuiden la terra i se l’estimen, aquests valors no els dona la ciutat”.
Ovelles
Josep Ràfols
La història d'en Josep quadra literalment i perfectament amb el poema de Joan Maria de Segarra "Vinyes Verdes Bora el Mar"
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
