La història de la pagesia, segle XIX

​

Al segle XIX la pagesia va seguir sent el principal sector econòmic del país, concentrant el 70% de la població activa. Pel que fa a la propietat de la terra, la principal transformació que es va fer al segle XIX va ser la liberalització de les terres. Des de l’Antic Règim, gran part de les terres estaven vinculades a l’aristocràcia, l’Església o els ajuntaments i no es podien vendre ni cedir. La reforma agrària que es va dur a terme durant la primera meitat del segle XIX, abolia el règim senyorial i va donar-se la desamortització. Aquesta consistia en l’eliminació de les clàusules jurídiques que impedien la venda dels béns de mans mortes, la seva confiscació i posterior venda pública per part de l’Estat.

​

La construcció de l’Estat liberal burgés va donar pas a uns canvis importants respecte a la propietat de la terra. El 1837 va ser abolit el que era conegut com a ‘mayorazgos’. A partir d’aquí, els propietaris podien decidir quan vendre les terres. Per altra banda, l’abolició dels drets jurisdiccionals senyorials va permetre que sortissin a la venda part dels patrimonis nobiliaris.

​

La desamortització en el segle XIX (1836-1895):

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​
 

Aquest procés, però,  no va produir-se a la resta de l’Estat espanyol on van crear-se nous latifundis.

La pagesia afectada per aquests processos va ser la gran perjudicada ja que els nous propietaris van incrementar els censos per tal d’augmentar els seus ingressos. Aquest fet permet explicar el fort arrelament que va tenir el carlisme entre la pagesia catalana.

​

Pel que fa al desenvolupament agrari de Catalunya al segle XIX, es pot observar una tendència a l’expansió agrícola, tot i que en el darrer quart del segle van aparèixer els primers símptomes de crisi. Un d’ells va ser la plaga de la fil·loxera i la competència dels productes estrangers a causa de la política lliurecanvista del govern central.

En quant als conreus, a Catalunya trobem dos tipus: els cereals, la vinya i els arbres fruiters, que significaven una agricultura especialitzada i orientada cap a l’exportació. El conreu de la vinya va tenir un fort increment durant gran part del segle, artigant-se fins i tot boscos, muntanyes i terres de baixa qualitat. Aquesta expansió es deguda a l’increment de la demanda, especialment de l’exterior, i a l’alça permanent dels preus. L’existència d’un contracte agrari tan beneficiós per als pagesos com la rabassa morta contribuïa a aquesta expansió.

​

El moment de major prosperitat per a la vinya catalana va produir-se quan els ceps francesos van ser atacats per la plaga de l’oïdi. Aquesta prosperitat va veure’s interrompuda quan la plaga de la fil·loxera va passar de França a Catalunya i va atacar els ceps catalans. Els efectes van ser catastròfics per la manca de previsió i per l’afany d’aconseguir guanys immediats.

​

Pel que fa a l’evolució tècnica de l’agricultura catalana, aquesta va estar marcada per cinc punts:

1. El primer és la implantació de noves rotacions de conreus, amb una disminució notable del guaret.

2. En segon lloc trobem la substitució dels cereals per arbres fruiters.

3. El tercer és l’increment de la superfície irrigable, tot i que la major part de les obres van ser fruit d’esforços individuals i no estatals.

4. L’obra més destacada va ser la construcció del Canal d’Urgell (1861).  Seguidament l’utilització de nous fertilitzants amb introducció d’adobs inorgànics.

5. Per últim, la millora d’utillatge introduint nous models d’arada i llavors seleccionades.  

​

Els rabassaires, veient la prosperitat del sector i les ventatges de les quals disponien, van reaccionar demanant la renovació dels antics contractes i millors condicions contractuals. Els tribunals, generalment identificats amb els propietaris, van fixar un termini de cinquanta anys, però quan a finals de segle la fil·loxera va destruir la majoria dels ceps, els propietaris van considerar que els contractes de rabassa morta es podien donar per extingits. Aquesta situació va portar una gran agitació al camp català durant els anys 1890-95 fins que es va arribar a un acord el 1896 que va suposar la renovació dels contractes d’una forma més favorable als pagesos, però amb la terra cedida no sota un contracte de rabassa morta, sinó en règim de parceria.